Vacances....sí!

Finalment podré fer uns dies de vacances a principis de setembre. I ja sé quin serà el destí: Andorra!!! Poc original i tot el que vulgueu dir-me però aquesta vegada vull descobrir, en tota la seva essència, el País dels Pirineus. No vull trepitjar la ciutat, ni entrar a les perfumeries, supermercats i demés. Vull estar en contacte amb la natura i desconnectar. Estic tan cansada de consumir. De vegades penso que tot gira al voltant de “tenir coses”, de comprar, de gastar. Que si no tenim allò que volem no podem estar contents. I ja n’hi ha prou, tu!!

Vacances?

Aquest any, per increïble que sembli, encara no he escollit els dies de vacances que em pertoquen. Els altres estius m’agafava la segona quinzena d’agost i la resta de les vacances les repartia durant l’any: uns quants dies per Nadal, algun pont interessant...
El que més em sorprèn però, és que la cap de personal no m’ho hagi ni preguntat. El juliol s’acaba i el més calent és a l’aigüera. En el fons sento reticència a fer vacances al mes d’agost. Un mes xafogós, on no es pot anar enlloc perquè tot està petat de gent i amb els preus pels núvols. Enyoro tant l’hivern, les tramuntanades i els dies curts. Potser em guardaré les vacances pel mes de novembre i així les faré en solitari. S’hi està tan bé sol. Quan estàs sol no discuteixes amb ningú. Potser sí que hauré de fer cas a l’Onatge i canviar el nom del bloc per el bloc del al rotllo o el bloc llunàtic. Mentrestant, em conformo a posar en parèntesis el BON.

PUNT DE VISTA

Trobo a faltar blocs més personals en aquesta comunitat on he anat a parar. Gent que expliqui experiències del seu dia a dia o formes de pensar, convencionals o no. Aquí tot és massa políticament correcta. La gent no es deixa anar! Veig moltes persones que s’amaguen darrera la poesia o s’expressen només a través d’ella. Trobo a falta espontaneïtat i realitat. Sobra seny i falta rauxa! No existeix un món així, tan oníric, on tot el que diu l’altre és reafirmat per la resta dels lectors. No he llegit encara ni una sola crítica als vostres blocs, a tothom li sembla bé el que escriviu, el que expresseu. Fins i tot quan ho feu a través de jocs de paraules impossibles! Jo, la majoria de vegades no hi entenc res de res. Però es clar, potser jo no estic a l’alçada :)

Ep, això només és un punt de vista.

Petita reflexió per desconnectar cinc minuts

Voldria que em fessin fora de classe (de la feina) com quan era adolescent i m’entraven aquells atacs de riure tan bèsties a mitja classe. Llavors la professora m’enviava al carrer i em deia “fot un crit ben fort, esbravat i quan estiguis més calmada, entra!” No és que ja no rigui. De fet ric, però no ric prou. Mai n’hi ha prou de les coses bones.

I dons, ja se sap, amb el anys costa més que les coses facin gràcia. O si bé en fan, no s’eleven als nivells desproporcionats de quan es tenen quinze anys. I és que als quinze anys, tot és l’hòstia i tot és un faaaart de riure.

Bon dilluns!

Bon dia a tothom! Durant el cap de setmana les obligacions familiar m’impedeixen entrar al bloc. Ja sabeu: obligacions familiars = falta de llibertat. Bé, això seria molt discutible i molt relatiu. Ara he dramatitzat. De fet, no hi ha res millor que passar el temps amb les persones que estimes de debò. Les de debò (que quedi clar). Fins no fa gaire aquest concepte no el tenia massa clar i els meus caps de setmana s’omplien de compromisos socials buits. Això vol dir, quedar amb uns i altres per “quedar bé” o perquè “és el que toca”, amb amics que no ho son i compartint rialles de cartró. Aquest últim concepte no és meu. El vaig llegir aquí, i em va encantar.

Conclusió:

Millor caps de setmana tranquilets amb poques relacions socials però sinceres i autèntiques, que no pas una agenda molt plena compartida amb amics que en realitat no ho son i fent activitats que en el fons no t’omplen. M’ha costat anys d’entendre-ho això, però ara que ho sé, visc molt més tranquil·la i a gust amb mi mateixa. Bon dilluns!

Un vídeo amb trempera: VISCA CATALUNYA!

M'han passat aquest vídeo i no m'en puc estar de penjar-lo!!!

http://www.youtube.com/watch?v=JddZmAsJHiA&feature=player_embedded

PERQUÈ "LUA COACH"?

Bàsicament per parodiar la proliferació de personatges que es dediquen al coaching.

Segons la Wikipedia, és:

Coaching (que procede del verbo inglés to coach, entrenar ) es un método que consiste en dirigir, instruir y entrenar a una persona o a un grupo de ellas, con el objetivo de conseguir alguna meta o de desarrollar habilidades específicas. Hay muchos métodos y tipos de coaching. Entre sus técnicas puede incluir charlas motivacionales, seminarios, talleres y prácticas supervisadas. (M'ha fet mandra traduïr) .

O sigui que, lluny de tota pretensió, Lua Coach és un nom per agafar-se a tall de conya. No sóc psicòloga ni res per l'estil. Però aquest és el rol virtual que adopto en aquest bloc ;)

TOTS PASSEM DIES DE MERDA

Voler ser millor persona pot semblar cosa de “flowerpower”, de “neohippie” o directament de “gilipolles”. Però qui pensi això, és que no acaba d’entendre l’objectiu d’aquesta iniciativa tan lloable. Voler ser millor persona, et farà algú més feliç. Farà que estiguis més animat.

No se tu, però jo vull viure animadament (existeixi o no aquesta paraula). De fet, des de que m’ho he proposat, ara fa més d’un any, crec que ho he aconseguit. Es clar que això no és una ciència exacte i les muntanyes russes emocionals estan sempre en marxa. És inevitable. Tots tenim dies bons i dies dolent malgrat la nostra fita sigui sentir-se bé amb la vida, amb un mateix i amb les persones que ens envolten.

Amb això vull dir, que fins i tot jo, que vaig de bon rotllo per la vida, tinc dies de merda. De MERDA amb majúscula! Però la diferència entre els meus dies de merda i els dies de merda d’una altre persona, que no s’ha proposat ser positiva, és que jo els passo sense analitzar-los, me’ls agafo com un procés circumstancial i no en faig un món. Amb poques paraules, penso: després de la tempesta, ja vindrà la calma.

P.S. Ep! no sempre funciona, però està bé intentar-ho.

APRÈN A PENSAR

Ser feliç, sentir-se bé i viure amb alegria depèn únicament d’un mateix. Es qüestió d’ actitud, d’ atrevir-se a canviar la forma de pensar.

Pensa-ho, ningú ens ensenya a utilitzar la nostra ment. Ens ensenyen a sumar, a restar, a conjugar els verbs, a menjar a taula, a vestir-nos sols, a tirar de la cadena del w.c...però ningú ens ensenya com hem de pensar.

La majoria de persones depressives son víctimes dels seus pensaments negatius. Ser conscient del què pensem a cada moment, ja es un primer pas. El següent és simple, substitueix el pensament negatiu per un de positiu. Com tot en aquesta vida, es necessita pràctica. Però si aprens a pensar eficientment, canviaràs la teva vida.

Això ha estat una petita introducció del que podreu trobar en el meu bloc. I recorda:

SI CANVIES LA TEVA FORMA DE PENSAR, LES COSES QUE VEUS CANVIEN.