Petita reflexió per desconnectar cinc minuts

Voldria que em fessin fora de classe (de la feina) com quan era adolescent i m’entraven aquells atacs de riure tan bèsties a mitja classe. Llavors la professora m’enviava al carrer i em deia “fot un crit ben fort, esbravat i quan estiguis més calmada, entra!” No és que ja no rigui. De fet ric, però no ric prou. Mai n’hi ha prou de les coses bones.

I dons, ja se sap, amb el anys costa més que les coses facin gràcia. O si bé en fan, no s’eleven als nivells desproporcionats de quan es tenen quinze anys. I és que als quinze anys, tot és l’hòstia i tot és un faaaart de riure.