Voldria que em fessin fora de classe (de la feina) com quan era adolescent i m’entraven aquells atacs de riure tan bèsties a mitja classe. Llavors la professora m’enviava al carrer i em deia “fot un crit ben fort, esbravat i quan estiguis més calmada, entra!” No és que ja no rigui. De fet ric, però no ric prou. Mai n’hi ha prou de les coses bones.
I dons, ja se sap, amb el anys costa més que les coses facin gràcia. O si bé en fan, no s’eleven als nivells desproporcionats de quan es tenen quinze anys. I és que als quinze anys, tot és l’hòstia i tot és un faaaart de riure.
I dons, ja se sap, amb el anys costa més que les coses facin gràcia. O si bé en fan, no s’eleven als nivells desproporcionats de quan es tenen quinze anys. I és que als quinze anys, tot és l’hòstia i tot és un faaaart de riure.
Cada edat té la seva hòstia... i el seu fAAAArt de riure... A mi també m'agradaria que em fessin fora de la feina, però cobrant... Sóc un gandul frustrat pel treball... La meva àvia deia: que els cansats fan la feina...
ResponEliminaSalut des del far.
onatge
Tens raó Lua. Mai n'hi ha prou de riure. Gràcies a n'Onatge ens hem conegut. Això va bé. Salut!
ResponEliminaAra que llegeixo el que diu l'Antònia, hi estic d'acord, a la vida m'ha ajudat més el sentit de l'humor que res més. Ara em ve a la memòria aquella endevinalla que diu: Sabeu perquè les gallines estimen tan als seus pollets? Perquè cada pollet els costa un OU...
ResponEliminaSalut des del far.
onatge
SI ENS RELAXÈSSIM MÉS SOVINT, SEGURAMENT RIURIEM MÉS!
ResponElimina