viu!

viu!
El canvi és possible!

dilluns, 19 de juliol de 2010

Petita reflexió per desconnectar cinc minuts

Voldria que em fessin fora de classe (de la feina) com quan era adolescent i m’entraven aquells atacs de riure tan bèsties a mitja classe. Llavors la professora m’enviava al carrer i em deia “fot un crit ben fort, esbravat i quan estiguis més calmada, entra!” No és que ja no rigui. De fet ric, però no ric prou. Mai n’hi ha prou de les coses bones.

I dons, ja se sap, amb el anys costa més que les coses facin gràcia. O si bé en fan, no s’eleven als nivells desproporcionats de quan es tenen quinze anys. I és que als quinze anys, tot és l’hòstia i tot és un faaaart de riure.

4 comentaris:

  1. Cada edat té la seva hòstia... i el seu fAAAArt de riure... A mi també m'agradaria que em fessin fora de la feina, però cobrant... Sóc un gandul frustrat pel treball... La meva àvia deia: que els cansats fan la feina...

    Salut des del far.
    onatge

    ResponElimina
  2. Tens raó Lua. Mai n'hi ha prou de riure. Gràcies a n'Onatge ens hem conegut. Això va bé. Salut!

    ResponElimina
  3. Ara que llegeixo el que diu l'Antònia, hi estic d'acord, a la vida m'ha ajudat més el sentit de l'humor que res més. Ara em ve a la memòria aquella endevinalla que diu: Sabeu perquè les gallines estimen tan als seus pollets? Perquè cada pollet els costa un OU...


    Salut des del far.
    onatge

    ResponElimina
  4. SI ENS RELAXÈSSIM MÉS SOVINT, SEGURAMENT RIURIEM MÉS!

    ResponElimina